Doncs sí, el que són les coses, un estudi recent publicat a la prestigiosa revista Journal of Neuroscience descriu com l’aprenentatge del golf per un període de 40 hores incrementa el volum de matèria grisa en determinades àrees cerebrals. La matèria grisa del nostre del nostre cervell està constituïda per les regions on es troben la major part de les nostres neurones i les seues arboritzacions, per contraposició a la matèria blanca, la qual està formada principalment per els àxons, les llargues prolongacions amb les quals les neurones transmeten informació cap a altres neurones i a les cèl·lules musculars. De fet, els noms de les dos substàncies reben el nom d’estos colors per l’aspecte que tenen quan el cervell és viu (o ho estava recentment), sols heu d’anar a internet o a una carnisseria per a comprovar-ho. Naturalment, un augment de la matèria grisa significa una major capacitat per a processar informació, de la mateixa manera que agregar mòduls de memòria a un ordinador fa que aquest tinga més capacitat. Contar els processadors que té un ordinador és una tasca fàcil, però mesurar la quantitat de substància grisa no ho es tant: Durant molts anys els neurocientífics hem tingut que mesurar el canvis en els volums després d’extraure els cervells (cosa que difícilment es pot fer quan un animal o persona és viu). Afortunadament, a dia de hui tenim eines que ens permeten observar la estructura del sistema nerviós sense tindre que obrir el crani. Una d’aquestes tècniques, la ressonància magnètica nuclear (RMN per als amics), és la que ha estat utilitzada per a realitzar l’estudi en els golfistes. La tècnica és complexa i potser un dia la comente en més detall, però valga dir ara que bàsicament consisteix en la generació de potentíssims camps magnètics que al capdavall ens permeten distingir entre diferents regions del sistema nerviós o altres teixits. Una vegada hem obtingut les imatges del nostre cervell, es pot fer una reconstrucció tridimensional i mesurar amb prou d’exactitud els volums de les estructures que ens interessen. En aquest cas, les regions que es mesuraven eren regions de l’escorça cerebral, la part més externa del nostre cervell i la més evolucionada, les quals participen en el nostre aprenentatge de tasques motores, es a dir, cóm som capaços de aprendre a colpejar la pilota amb la força i direcció adequada per a que arribe el més prop possible d’un forat. Podríem discutir una bona estona sobre els avantatges evolutius que ens dona esta activitat a la societat actual, però penseu que és tan sols un exemple que també es podria aplicar a altres aprenentatges potser més profitosos.
La novetat principal de l’estudi que ens ocupa és que ha estat realitzat utilitzant una tasca que no era un entrenament sistemàtic i programat. Els treballs previs sempre s’havien enfocat a programes d’entrenament molt precisos i repetitius i no a una activitat lúdica. Bones notícies aleshores, per a millorar el rendiment del nostre cervell no es precís que ens entrenem meticulosament, es prou que ens exercitem, de manera natural i sense preses, en una activitat plaentera. Açò no fa més que confirmar la meravellosa capacitat del nostre sistema nerviós de adaptar-se a les circumstàncies de la nostra vida per ajudar-nos a fer-li front. Però, cóm es produeix eixa adaptació? Què canvia dins del nostre cap per a que ens tornem més eficients? Certament té a veure amb eixe creixement en el volum de la matèria grisa. Durant molts anys creiem que el cervell era una estructura immutable, que funcionava com un ordinador: tantes connexions nervioses tens, eixa és la teua capacitat i així passaràs la teua vida. Hui sabem que estàvem equivocats. Les neurones a través de l’experiència i l’aprenentatge poden desenvolupar connexions noves i desfer-se’n d’antigues i eixa sembla que és, al menys en part, la base del nostre aprenentatge i la nostra memòria. Les neurones són cèl·lules arboritzades, la qual cosa vol dir que tenen, com els arbres, una gran quantitat de branques, on fan contacte altre neurones per a transmetre la seua informació. Sabem que l’aprenentatge i la memòria poden fer que eixes branques es ramifiquen igual que les de un arbre ho fan quan arriba la primavera. És eixe augment de l’arborització neuronal el que és en part responsable de l’augment de la nostra matèria grisa, igual que un bosc es fa més dens quan les branques dels arbres broten per a rebre el bon temps. Més branques signifiquen més connexions i per tant, més capacitat de processar i emmagatzemar informació. Les bones noticies són que fins i tot en la vida adulta el nostre cervell és capaç de respondre i que no es necessari un entrenament específic i sistemàtic. Fins i tot activitats lúdiques, o fins i tot el exercici físic (d’açò en podem parlar un altre dia), ens poden ajudar. Ací a la nostra comunitat de segur que els nostres bons governants sabien el que es feien quan es posaren a construir camps de golf: Augmentar la matèria grisa del seus conciutadans! Segur que ja preveien les retallades brutals que anaven a fer en educació i buscaven maneres de compensar-ho. Mai no els estarem prou agraïts!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada